ARGIMON I GRAU-GARRIGA: SANT CUGAT, TERRITORI D’AVANTGUARDA

Grau-Garriga, aleshores director artístic d’aquell centre, va impulsar una nova manera d’entendre el tèxtil, allunyada del tapís tradicional i oberta a la matèria, el gest, el color i la llibertat creativa. Daniel Argimon va participar en aquesta experiència, realitzant dos obres tèxtils, una faceta de la seva trajectòria poc coneguda, que ara recuperem perquè mereix ser mostrada.

Hi ha fets de la història dels pobles que, amb el pas del temps, va bé anar-los recordant. Sant Cugat va viure un molt important durant la segona meitat del segle XX, quan la Casa Aymat es va convertir en un espai d’experimentació i renovació del tapís català amb l’Escola Catalana de Tapís impulsada per l’empresari i mecenes Miquel Samaranch.

La mostra actual pren una especial significació aquest 2026, any del centenari de la Casa Aymat. Un segle després de la seva construcció, recordem aquest edifici que, a més de ser patrimoni arquitectònic, també és un capítol fonamental de la història de l’art català i europeu.

Argimon i Grau-Garriga: Sant Cugat, territori d’avantguarda, forma part alhora, de la celebració dels 53 anys de Canals Galeria d’Art, dedicada a promoure els artistes i a preservar la memòria de l’art contemporani català del segle XX i XXI.

Argimon i Grau-Garriga: Art, matèria i llibertat, una mirada al passat, amb dibuixos i pintures, però també una reivindicació del futur: que Sant Cugat torni a reconèixer-se com el què va ser —i pot continuar sent—, un territori d’artistes, d’avantguarda i de cultura nacional.
En diàleg, l'obra de dos artistes de la mateixa generació -ambdós dos nascuts l’any 1929- que van protagonitzar, des de llenguatges diferents, la renovació de l'art català de la segona meitat del segle XX: Daniel Argimon i Josep Grau-Garriga.
Daniel Argimon (Sarrià, 1929 – Barcelona, 1996), pintor, gravador i escultor, formà part de la brillant segona generació de l'avantguarda catalana de postguerra. La seva obra beu de l'informalisme europeu i, als anys seixanta, ja incorpora materials rovellats i desgastats pel temps en collages de cartrons, papers, fotografies i teixits. El color i la textura de la matèria esdevenen els trets distintius d'un llenguatge que arrenca d'una primera etapa de monocromia grisa i cendrosa, reflex de l'ambient cultural de la postguerra.
Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 – Angers, 2011), dibuixant, pintor i tapisser, és una figura clau en la renovació del tapís contemporani a escala internacional. A partir de 1959 va crear un llenguatge propi incorporant cordes, fils i objectes quotidians que trencaven la funció bidimensional del suport tèxtil, una evolució que als anys setanta el va portar a la creació d'environaments escultòrics de caràcter immersiu.
L'exposició vol reivindicar dues trajectòries que, des de la pintura matèrica i des del tapís escultòric respectivament, van compartir un mateix impuls de trencar els límits del suport tradicional.
La mostra s'inscriu en la línia de treball de Canals, de preservar i difondre el patrimoni viu de l'art català, recuperant artistes i episodis que mereixen una nova mirada —en aquest cas, amb l'Escola Catalana del Tapís de Sant Cugat com a punt de connexió entre ambdós creadors.
El text del catàleg és de Ramon Grau, nebot de Grau-Garriga, que també va treballar una temporada amb ell i ens dona la mirada familiar del reconegut artista santcugatenc.


Més informació: mbl. 607253998